La PIH és un model psicoterapèutic integrador i holístic, creat per Ana Gimeno-Bayón i Ramon Rosal l'any 1980, iniciadors i directors de l'Institut Erich Fromm de Psicologia Humanista de Barcelona.
Aquest model psicoterapèutic s'emmarca dins de les psicoteràpies humanistes i experiencials i pretén que la persona, seguint un procés psicoterapèutic acompanyat per un professional, arribi a una vivència interior que li permeti descobrir el seu potencial, vencent els obstacles psicològics que impedeixen el seu creixement com a persona plenament realitzada.
La Psicoteràpia Integradora Humanista integra diferents models verbals, imaginaris i psicocorporals, incorporant estratègies de l'Anàlisi Transaccional, la Psicoteràpia de la Gestalt, el Focusing de Gendlin, la Meditació, la Musicoteràpia, l'Arteràpia i la Psicoteràpia Transpersonal, amb una fonamentació teòrica que li dóna coherència, ordre i criteri a la pluralitat de procediments.
Es dóna un marc existencial que estructura la relació terapèutica, segons el model de Rogers i Egan, en el respecte, l'autenticitat, l'empatia i l'acceptació incondicional.
Concedeix una gran importància al projecte vital de la persona i a la recerca del sentit de la vida.
Va ser creada per Fritz Perls (Alemanya 1893), llicenciat en neuropsiquatria i actor amateur de teatre, va estudiar psicoanàlisi amb Freud i el va practicar durant anys. Més endavant, per la seva pròpia experiència i investigació personal se'n va allunyar.
Perls era molt inquiet i vitalista, i abans de crear la seva pròpia teràpia es va inspirar de moltes fonts. Finalment, el 1950, va donar a conèixer la Psicoteràpia Gestalt, l'objectiu de la qual és desenvolupar i aprofitar el potencial humà per tal d'aconseguir la realització personal.
Les tècniques que s'utilitzen en psicoteràpia Gestalt són múltiples i variades: tècniques introspectives i expressives, corporals, meditatives, representacions dramàtiques, d'afrontament de situacions inacabades, treball amb somnis, etc. Tanmateix, en paraules de Claudio Naranjo (un dels seus màxims exponents), "...no és un conjunt de tècniques, sinó la transmissió d'una actitud, d'una manera d'estar en la vida."
Allò que la caracteritza no són les seves tècniques sinó una actitud d'autenticitat centrada en el present. Aquesta és manifestada pel psicoterapeuta i integrada pel client en la mesura en què és capaç de prendre consciència de si mateix, de tots els aspectes que conformen la seva personalitat i d'assumir-los, integrar-los i responsabilitzar-se'n. Es pot dir que l'objectiu és arribar a ser un mateix i a viure amb autenticitat, sent conscient de les pròpies capacitats i limitacions, de les necessitats personals, de la manera com ens movem i relacionem amb el nostre entorn i, en definitiva, d'aprendre a aprofitar les capacitats personals per tal de viure de manera satisfactòria i de tenir recursos per afrontar les situacions difícils o conflictives.
Creat per Eric Berne, cap a 1961, és una eina molt útil per a estudiar les transaccions (relacions) d'un mateix amb si mateix i amb els altres.
Els seus seguidors més rellevants han estat, entre altres, Steiner, Kertész i Kerman.
És un sistema de psicoteràpia individual i social en la línia de la psicologia humanista.
Es caracteritza per:
- ser una filosofia positiva i de confiança en el ser humà i també per ser un model d'aprenentatge
- la seva naturalitat pel fet de fonamentar-se en les necessitats bàsiques de tot ésser humà, siguin biològiques (afecte, contacte físic) o psicològiques (reconeixement, presa de posició sobre un mateix, estructuració del temps) i socials ( pertinença a un grup, prendre relleu en algun aspecte)
- és objectiu ja que observa comportaments registrables
- és diagramable (es pot representar amb gràfiques senzilles)
- és predictiu (tenint en compte l'observació dels signes de la conducta, juntament amb el coneixement de la història personal es poden preveure certs resultats previsibles)
- és preventiu ja que l'autoconeixement el coneixement de les tendències dels altres poden contenir comportaments perillosos o missatges negatius
- és efectiu ja que pot resoldre, d'una manera integrada amb altres disciplines, diferents problemes psicològics
- és integrable amb altres psicoteràpies com la Gestalt, les psicoteràpies corporals, la musicoteràpia, l'arteràpia, etc.
- és contractual, podent marcar uns objectius terapèutics a curt o llarg termini
- és igualitari, ja que es fonamenta en la igualtat de valors i drets de tota persona.
Els deu instruments de l'Anàlisi Transaccional són:
1. L'anàlisi estructural estudiant la personalitat individual a partir dels tres estats del jo (fase intrapersonal).
2. L'anàlisi de les transaccions que estudia les relacions entre les persones (fase interpersonal).
3. Els reforços socials o "carícies" (importància del contacte físic o verbal).
4. Les posicions existencials (com em veig i percebo, i com veig i percebo els altres).
5. Estructuració del temps (les formes de manejar-lo).
6. Els jocs psicològics (transaccions inadequades).
7. Les emocions autèntiques i les substitutives (components emocionals de la nostra conducta).
8. El guió de la vida i les metes de la vida (la nostra programació inconscient vers les metes de la vida).
9. El miniargument (seqüències repetitives de conductes individuals a partir d'idees errònies, socialment acceptables.
10. Dinàmica de grups (lleis d'estructura i funcionament de grups petits i les seves etapes de desenvolupament).
Eugene Gendlin va néixer el 25 de desembre de 1926. D'origen jueu, va haver d'emigrar d'Alemanya als dotze anys i la seva família es va establir als EEUU.
En 1969, Gendlin anomena per primer cop Focusing a l'enfocament corporal de la psicoteràpia experiencial. Estableix una base teòrica sòlida per a aquesta tècnica terapèutica psicocorporal.
Té un enfoc experiencial, fonamentat en l'escolta de les sensacions corporals. Es tracta d'experienciar la sensació corporal del problema sobre el qual s'està treballant en diferents passos fonamentals:
1. Buidar un espai interior.
2. La sensació sentida.
3. Cercar un lloc on recolzar-la.
4. Deixar-la ressonar.
5. Preguntar-se sobre allò que s'està experimentant.
6. Acollir qualsevol cosa nova que aparegui, de manera amable.
El Focusing és una tècnica molt adequada per contactar amb un mateix a nivell profund. És indicat especialment per a bloqueigs emocionals, diferents trastorns de personalitat i simptomatologies psicosomàtiques.
Psicoteràpia Transpersonal
El terme "transpersonal" es troba per primer cop en l'obra de Maslow, i havia estat emprat anteriorment per Jung i Mounier i es refereix a les motivacions que trascendeixen a un mateix i a les "experiències cim" viscudes per persones psicològicament equilibrades. Maslow, en 1969, crea l'Associació de Psicologia Transpersonal.
Després de Maslow, altres autors han aprofundit en la Psicologia Transpersonal. Muriel James estudia el nucli espiritual de la personalitat (1981), Philip Lersch (1971) les tendències trascendents, Rudolf Otto (1965) l'anomenada "tendència vertical", Roberto Assaglioli que crea el model terapèutic de la Psicosíntesi en les primeres dècades del s.XX i
Ken Wilber (1980-1989) que integra les propostes de diferents autors en la seva escala del procés evolutiu, entre altres autors com Washburn, Nelson, Fowler, Oser i Grof.
La Psicoteràpia Transpersonal insisteix en les experiències que afavoreixen l'autorrealització, l'espontaneitat, la creativitat, la capacitat de donar i rebre amor, l valoració, la responsabilitat, l'autenticitat i la trascendència. Proposa una percepció total i holística de la persona: corporal, mental, emocional i espiritual, s'interessa pels diferents aspectes del benestar físic i psicològic, més enllà de la simple absència de malaltia, encoratja l'obertura i l'honestedat com la millor conducta per a la relació amb un mateix i amb els altres.
